El cinema en la construcció de la identitat cultural europea

El cinema en la construcció de la identitat cultural europea. Aquest és el títol de la taula rodona organitzada per l’Observatori Blanquerna de Comunicació, religió i cultura d’aquest dilluns 17 de novembre i que ha reunit a nombrosos experts a Barcelona per debatre sobre el cinema i el seu paper en la configuració d’Europa. Una xerrada que s’emmarca en el programa RISECI de la Unió Europea. El filòleg i expert en cinema, Josep Maria Sucarrats, ha declarat que “als joves no els interessa gens ni mica el cinema europeu” i ha ancorat aquesta tesi en el moment de descentrament que travessa Europa. Per a Sucarrats, “Europa ha deixat de ser aquell centre cultural (polític, econòmic, religiós, artístic) que donava al món una percepció de la humanitat a l’altura del desig d’infinit de tot ésser humà”. Europa és ara un lloc d’escepticisme, una península a la deriva, sense nord i amb data de caducitat i els homes es troben perduts en una autonomia absurda. “Però lluny de ser una condemna, aquesta marginalitat que situa l’europeu en el misteri del pecat, del dolor, de la injustícia, de la ignorància i de l’absència de Déu, és l’ocasió per reprendre la gran bellesa perduda i enyorada”. Per a Sucarrats, el cinema és un espai privilegiat en el qual plantejar aquesta qüestió: “el cinema no dóna solucions però sí radiografies de com està l’home contemporani”. Així que, “quan un va al cinema, compra una resposta al buit existencial”. El millor exemple d’aquest procés detallat per Sucarrats el trobem en la pel·lícula “La gran bellesa” dirigida per Paolo Sorrenttino i guardonada com la millor pel·lícula del cinema europeu del 2013. El director italià mostra una Europa en el llindar de la desesperació a través d’uns protagonistes que intenten omplir el buit existencial en què viuen. “El cinema ha d’omplir-nos d’esperança” tot i que “un cinema espiritualista no és la solució per a una Europa a la perifèria”. Segons Sucarrats, el bon cinema europeu ha de ser capaç d’entendre la situació de perifèria en què es troba el continent i enfrontar-se al dramatisme de l’home contemporani. Juan Orellana, professor de la Universitat Sant Pablo-CEU de Madrid, ha afirmat que en el cinema europeu contemporani conviuen dues ànimes: la qual conserva d’alguna manera una perspectiva nascuda de la tradició greco-llatina i judeo-cristiana, i la que ha donat per liquidada aquesta tradició i parteix de pressupostos postmoderns nihilistes. A la primera galàxia hi ha els hereus del neorealisme italià, directors de gran preocupació social i amb una antropologia de fons positiu com els Germans Dardenne, Aki Kaurismaki, Susanne Bier, Fernando León o Ken Loach. L’altre vessant tindria al seu màxim representant en Michael Haneke, un cineasta que vol testimoniar la fi d’una civilització, el final d’una tradició sense que hi hagi una altra que la substitueixi. Per a Orellana, “el cinema europeu, per a no ser engolit per l’americà, ha de seguir sent fidel a la vessant humana: reflectir la solitud, la recerca, les exigències últimes de l’home” perquè “el cinema pot il·luminar a tots els nostres contemporanis”. La professora de comunicació audiovisual de la Universitat Ramon Llull, Magda Sellés, ha realitzat una intervenció sobre imatge i gènere i ha afirmat que “cap mitjà és més idoni que el cinema per proposar un debat sobre la construcció i la disseminació de la identitat nacional”. Les arrels europees les podem descobrir en la història que han compartit els territoris que formen part de la Unió, unes arrels que neixen dels valors de l’Evangeli i del desig de llibertat, igualtat i fraternitat de la Revolució francesa. En aquest sentit, “el cinema i les pel·lícules són una representació de les ànsies, els desitjos i les preocupacions d’una societat”. I, per tant, “cap mitjà és més idoni que el cinema per plantejar un debat sobre la construcció i difusió de la identitat nacional”. Peio Sánchez, director del departament de cinema de l’Arquebisbat de Barcelona, ha reflexionat sobre la presència de la qüestió espiritual en el cinema europeu: “mentre que en el cinema nord-americà, l’espiritual-religiós, i concretament cristià, està present de forma explícita en personatges, històries i temàtiques, en el cinema europeu es mostra només de manera implícita”. En aquest sentit, el professor de teoria i història del Cinema de CESAG de Palma de Mallorca, Iván Bort, ha afirmat que “el debat sobre la construcció de qualsevol identitat necessàriament sorgeix de què hi ha un altre en front del qual ens situem”. Bort ho ha exemplificat amb una reivindicació estètica de la Nouvelle Vague de 1960, un corent que va voler contestar i desmarcar-se de tots els predecessors. En la seva opinió, “el cinema europeu sustenta la seva identitat en contraposició a l’americà” així que la seva proposta consisteix a “assimilar el cinema clàssc americàper construir la nostra pròpia identitat a partir d’aquest”. En la seva intervenció, la periodista i filòloga Ninfa Watt ha destacat que “ètica i estètica van de la mà” i ha al·ludit a la responsabilitat de les pel·lícules en la construcció del pensament col·lectiu: “la visió del cinema penetra en la consciència col·lectiva sense necessitat de formular-la. La identitat està present en les pel·lícules i aquestes contribueixen a la seva construcció”. En un repàs per les pel·lícules guardonades per l’acadèmia europea des de 2009, Watt distingeix la imatge d’ “una vella Europa que es dessagna carregada d’història”. Pel·lícules com “Amor” de Michael Haneke o “Malenconia” de Lars von Trier “posen de manifest les grans preguntes i la necessitat d’un discurs espiritual en un sentit ampli, de valors. Estem davant el vertigen del buit existencial “. Finalment, el secretari general de SIGNIS, Ricardo Yáñez, ha presentat a aquesta organització no governamental amb membres en 140 països del món que com a “associació catòlica mundial per a la comunicació”, agrupa els professionals de ràdio, televisió, cinema, vídeo, educació per als mitjans, internet i noves tecnologies. SIGNIS participa en nombrosos jurats de premis de cinema. En l’últim any, van ser 40 certàmens, 30 d’ells a Europa. IMG_5484-2